"El món de Sofia"_Jostein Gaarder

Sinopsis:
El món de Sofia converteix la història de la filosifia en protagonista d'una novel·la apassionant, plena d'intriga. Des dels pre-socràtics fins a Sartre, passant per Plató, Aristòtil, Jesús, sant Agustí, GAlileu, Descartes, Hume, la il·lustració, Kant, el romanticisme, Hegel, Marx, Darwin o Freud, tots participen en una gran aventura al llarg de la història de la humanitat. Alberto Knox, autèntic protagonista de la novel·la, és un misteriós i extraordinari professor de filosofia, que explica a Sofia Amundsen, una noia de quinze anys, amb una claredat i una passió sorprenents, la vida i l'obra dels grans pensadors, i és també un personatge memorable, intuïtiu i únic que ha fet de la filosofia la seva raó de viure.

Opinió:
Aquesta novel·la m'ha portat a través de la història de la filosofia d'una manera original i entretinguda. És una novel·la per incitar a pensar en el perquè de les coses. Dirigida a un públic jove, narra de manera planera els grans avanços del pensament filosòfic al llarg dels segles.
M'ha semblat molt interessant, encara que una mica pesada de llegir per la gran quantita d'informació de intenta transmetre. Després d'haver tingut un professor de filosofia pèssim a l'institut, i haver estat llegint filosofía contemporànea, trobava molt a faltar una base una mica sòlida, i vaig creure que llegir aquest llibre seria una bona opció, de la qual cosa no me'n arrepenteixc. És per això que considere que aquesta hauria de ser una lectura obligatòria a l'institut.

Cites:
"Fins i tot Descartes no podia negar que hi ha una constant interacció entre l'ànima i el cos. Pensava que mentre l'ànima és dins el cos, està lligada al cervell a través d'un òrgan cerebral que anomenava la glàndula pineal, on es produeix una constant interacció entre l'esperit i la matèria. És per això que l'ànima es pot veure constantment afectada per sensacions i afectes relacionats amb les necessitats del cos. Però l'ànima també es pot desprendre d'aquests impulsos bàsics i actuar independentment del cos. La finalitat és que la raó assumeixi el control. (...) Els homes tenen la capacitat de superar les necessitats del cos i comportar-se racionalment. En aquest sentit, l'ànima és superior al cos.(...) Per a Descartes, la raó és l'ànima. Els sentiments i les baixes passions com el desig i l'odi estan més estretament relacionats amb les nostres funcions corporals i, per tant, amb la realitat extensa."